ELS NEGOCIS DE CIU

Hi ha discursets reiteratius, i la veritat molt pesadets, sobre els negocis de CIU. I jo em pregunto. Quins negocis?. Sempre es parla de la corrupció de CIU, és “vox populi”, diuen, son uns corruptes. I on cony estan les proves de la corrupció?. Que jo sàpiga van passar una auditoria quan va entrar el primer tripartit i no van trobar res. Una auditoria que en teoria havia de portar la meitat dels dirigents de CIU a la presó. Ja esta bé de comèdies i demagògies barates, ens acusen de no canviar el discurs, però em sembla que veuen la palla a l’ull aliè i no la biga al propi. Ens diuen que hem d’assumir que no governarem, jo els hi vull dir que això ja ho sabem, perquè governarà un espanyolista incompetent, que per cert, l’ha posat ERC al poder.
No se com tenen els nassos de donar-nos lliçons de catalanitat i recordar-nos les “traïcions” de CIU quan ells estan de merda fins al coll. La traïció d’ERC és incomparable, amb això, és amb l’únic que han passat la mà per la cara de CIU. Felicitats ERC. A més a més, almenys quan CIU va pactar amb el PP va ser per aportar beneficis a Catalunya, i ho van fer. En canvi ERC ha venut el país per un plat de bledes bullides. En conclusió, els que haurien de canviar de discurs no son precisament els de CIU, ni de discurs ni de manera de fer les coses.

LES PREGUNTES

Veient com van les coses per aquí a Catalunya, hi ha una pregunta que no para de voltar-me pel cap. Si com va suggerir el senyor Anasagasti, i tot sembla apuntar a que podria ser així, ERC acaba tornant-se un satèl·lit del PSC o fins hi tot s’hi acaba integrant, com reaccionaran les JERCs i tots el votants “independentistes” d’ERC?. Els hi seguiran donant suport?, si ho fessin deixarien de ser també “independentistes” per a tornar-se què?, regionalistes?, no, no, federalistes!. Suposo..., o potser votaran a CIU?. Sembla força difícil vist el grau d’odi que ens professen. Odi que realment no entenc d’on ve, ni perquè ens el tenen. O deixaran de votar?. O potser faran una neoERC?.
Suposo que hi hauria gent en totes les opcions. Però no deixo de preguntar-me com es podrien,... bé rectifico la pregunta. No deixo de preguntar-me com poden tragar amb això del seu gir espanyolista?. Els seus arguments, en el cas que tinguin arguments, perquè de moment n’he comptat tres i dos són de l’estil de CIU va pactar amb el PP que és pitjor que PSC. Perdoneu. NO és pitjor. CIU va pactar amb el PP, i va governar CIU. ERC ha pactat amb el PSC, a traïció i ha posat un espanyolista al poder. Un espanyolista declarat!. Com anava dient no tenen arguments, tan sols tonteries que si d’esquerres i progressistes i no a la dreta, Mas xulo!, Mas arrogant!, Mas no m’agrada la teva clentxa... Quins grans motius!, si senyor!, quins enormes motius per votar als espanyolistes d’ERC. I quins són els meus motius per no votar a ERC?, o per votar a CIU?. Bé us els diré, uns quants almenys.
Perquè no voto a “Ciudadanos”. Perquè sóc nacionalista i independentista. Ara s’han de dir les dues coses, que es veu que van per separat.
Perquè no voto al PP. Pel mateix que als altres.
Perquè no voto a IC i tota la resta de partits adherits, rejuntats, i enganxats. Primer perquè no soc comunista, ni m’agraden els ocupes, ni trobo que hi hagi d’haver papers per a tothom, ni m’agraden els partits populistes que tan sols tenen eslògans i quan fan coses són imbecil·litats de l’estil de declarar el caganer incívic i treure’l del pessebre de l’ajuntament. Patètic. Ara bé també fan declaracions a favor dels ocupes, que no m’agraden, i organitzen festetes “populars”. Això si, desprès hauríeu de veure quines cases gasten. Amb quins cotxes es desplacen i com viuen la seva vida. Mil eslògans i molt pocs fets. A més a més totes les propostes que sento que fan em resulten ridícules, i més que un grup de polítics trobo que són com una companyia de “friquis” que no sabien massa bé a que dedicar-se.
Perquè no voto al PSC. El PSC per molt que vulguin dissimular és la sucursal del PSOE a Catalunya. És un partit “fantasma”. Mai podria votar un partit espanyol, per això no voto al PSC.
Perquè no voto a ERC. Els vaig votar. Més d’un cop. Si, si... no ho tornaré a fer mai més a la meva vida. No mentre no canviïn de rumb, però molt i treguin a tota la colla que tenen a la direcció. ERC ja no és res. No és nacionalista, ells mateixos ho han dit. Ni independentista, no ho pots ser si renuncies a l’autodeterminació, com ho han fet. Ara volen ser d’esquerres. Val, però per això ja tenim a ICicompanyiaquesonunapila i als del PSC-PSOE, ara molt més PSOE que PSC.
Finalment perquè voto a CIU. Perquè potser no trobo o m’és igual si en Mas és un xulo, donat que en Carod és un megaloman... però bé... no crec que en Mas sigui especialment xulo o prepotent. Aquestes dues “qualitats” estan molt, però que molt esteses es la política. I si ho fos em seria igual. Crec que l’únic que posseeix les qualitats per a representar una nació com Catalunya. Parla Català, i correctament. Quina pena... fa uns mesos aquesta qualitat hagués semblat un acudit. És una persona preparada, ben qualificada i que te suficient carisma, no és que massa, però si suficient carisma. Sap comportar-se als llocs, això també hauria de semblar un acudit... però vist el que s’ha vist amb el darrer tripartit... i compta a un equip que trobo que també esta molt preparat, que te molta experiència en el govern i que per molt que digui la gent s’estimen Catalunya de veritat, i fan política pensant tan sols amb Catalunya. Bé aquests són alguns dels meus motius. El que em sorprèn molt és que els “independentistes”, que no nacionalistes, d’ERC, puguin votar a ERC. Que no ho veuen que estan fent?. En fí... que hi ha coses que no s’entenen de cap de les maneres.

EL CAP DINS UN FORAT

Quan s’amaga el cap en un forat sembla que els problemes desapareixen.
Hi havia una vegada un estruç feliç que vivia on solen viure els estruços feliços. Anava pel mon fent aquells saltirons tan curiosos i movent les ales amb alegria. Un dia, aquest estruç feliç va sortir del mon idíl·lic en que s’havia criat i va entrar a la sabana, un lloc on si no vigiles i no ets prou hàbil, els lleons, se’t cruspeixen de viu en viu. El nostre estruç, acostumat a viure en un mon d’alegria i colors presumia de tenir les potes molt netes, ja que en el seu mon mai no se les havia d’haver embrutat, i pensava que essent tan maco com era, i fent tan goig com feia, no tindria cap problema per fer-se encara més gran, més maco i més fort. Però per a créixer tan, necessitaria molt de menjar. On podria trobar tan menjar com necessitava el nostre pobre estruç?. Com més hi rumiava menys clar ho tenia. Va començar a donar-li voltes a l’assumpte i va pensar que el més gran i fort de tots els animals, bé ho devia ser pel que menjava. I quin era el més gran i fort dels animals?. El lleó. Però a veure qui és suficientment valent com per prendre el menjar a un lleó?. L’estruç no, evidentment. Molt trist i decebut va començar a vagarejar per l’estepa, picotejant d’aquí, picotejant d’allà, ara netejant-se les plomes, ara corrent una mica, perquè de tots és sabut que no hi ha res que li agradi més a l’estruç que córrer per l’estepa i així mostrar a tothom com de maques son les seves plomes. Així doncs, un bon dia, mentre l’estruç contemplava la perfecció de la seva aparença al reflex d’un rierol clar, se li va acostar una cabreta petita petiteta. L’estruç, encuriosit, va preguntar-li que volia?, molt molest perquè l’havien interromput mentre es meravellava de la seva perfecció. La cabreta, petita petiteta, va dir-li a cau d’orella:
-He sentit que vols cruspir-te el menjar del lleó per poder-te fer gran i fort igual que ell.
L’estruç, astorat, va dir-li que si, però que no sabia com fer-ho, que tenia por del lleó i que no gosava ni tan sols apropar-se-li.
-No et preocupis- va dir-li la cabreta petita petiteta- jo tinc un amic que ens ajudarà a cruspir-nos el menjar del lleó.
L’estruç va quedar-se bocabadat davant aquella revelació tan fantàstica que li havia fet la cabreta petita petiteta, i no va dubtar ni un instant a seguir-la.
El camí es va etern per al pobre estruç, que no cabia dins el seu magnífic plomatge dels nervis que sentia, però a la fi la cabreta es va aturar davant un cau fet sota d’un arbre de fresca ombra. L’estruç va mirar el cau no molt tranquil per la ferum que en sortia, i menys tranqui es va quedar quan en va veure eixir una hiena, somrient i pudent.
-hola estruç- va xiuxiuejar la hiena- jo se com aconseguir el menjar del lleó.
-però- va tartamudejar l’estruç- si tu ets una hiena, somrient i pudent, tu el que vols es cruspir-se’m a mi.
-Oh no- va replicar la hiena- mira, veus la cabreta petita petiteta?, no me l’he cruspida pas, jo el que vull és el menjar del lleó, que ara ja esta molt vell i dèbil i no em fa gens de por.
L’estruç va mirar la cabreta, i no va poder més que somriure tan sols d’imaginar-se engolint-se tot el tiberi del lleó.
Durant un dies, els tres nous amics varen planificar l’estratègia a seguir, varen repartir-se el menjar del lleó i tots van quedar molt satisfets del resultat de l’acord.
El pla no era molt difícil, la hiena s’atansaria al lleó i el mataria, ja que estava molt dèbil desprès de tants anys a l’estepa, els altres dos tan sols actuarien si la hiena no podia fer sola la feina. I així ho varen fer.
Una nit de tempesta i pluja forta, la hiena, va atansar-se al cau del lleó, observada pels seus dos aliats. Va arrossegar-se pel terra i va aprofitar totes les ombres fins que va estar al costat del lleó que jeia al terra esbufegant, esgotat desprès d’un altre duríssim dia. La hiena no va dubtar i va saltar al coll del lleó. Però quina va ser la sorpresa de la hiena quan el lleó, d’una revolada li va clavar els queixals al coll al mateix temps que ella els hi clavava al seu. La hiena va començar a demanar ajuda als seus companys, i la cabreta petita petiteta no va dubtar ni un instant en atacar al lleó, i li va clavar el cop més fort que va poder, però pobra cabreta petita petiteta, tan sols va aconseguir sortir disparada. En aquell moment l’estruç sabia que li tocava el seu torn, i mirant el menjar que tenia el lleó per a ell va treure les forces suficients per etzibar-li una forta cosa que el va tombar de costat. Molt cofoia de si mateixa va proclamar la seva victòria als quatre vents, i mentre el lleó es retirava vençut va llançar-se de cap amb els seus dos companys a endrapar tan com podien. Però les coses no van anar com esperaven. Cada dia havien de sortir a caçar, havien de portar el menjar al seu nou cau, i també s’havien d’ocupar d’exèrcits de carronyaires i altres bèsties que no paraven de turmentar-los. I per si no n’hi havia prou, el lleó, que havien donat per mort s’estava recuperant de les seves ferides, i cada cop, en lloc de fer-se més vell i més dèbil era més gran i més fort.
Els tres companys no s’entenien. No es posaven d’acord a l’hora de caçar, ni a la de fer res de res. La hiena i l’estruç, estaven afeblint-se per l’esforç, mentre que la cabreta, amb l’excusa que era petita petiteta, no feia res i cada cop era menys petita, i ja gens petiteta. Les coses van anar molt malament, fins al punt que la hiena, enfadada amb l’estruç el va fer fora del cau comú perquè deia que menjava massa i ho feia tot malament.
L’estruç, ara sol, va passejar per la sabana, i va arribar al rierol d’aigua neta. I s’hi va mirar. Les seves plomes ja no lluïen, les seves potes estaven plenes de fang i brutícia i feia molta pudor. En aquell moment va sentir el rugit del lleó que s’apropava un altre cop, i plena de por va córrer cap a la hiena i la cabra, que ja s’havia fet gran, i els tres es van ajuntar tremolant en un racó, i van tornar a acordar fer front tots tres al lleó. I així va ser com ho varen fer.
La cabra va plantar-se davant del lleó i li va dir que marxés, o els seus amics el farien fora.
-on son els teus amics?-va preguntar el lleó- jo no els veig enlloc.
Per un instant la cabra va patir, pensant que potser l’havien traït i l’havien deixat sola amb el lleó, però no va ser així, per l’esquena del lleó, va sortir la hiena d’un bot i li va clavar queixalada, mentre la cabra l’envestia per davant. El lleó va desfer-se dels dos amics i se’ls hi va encarar, i els tenia a ratlla. Lluitant estaven els tres mentre l’estruç se’ls mirava ben amagat darrera uns matolls. I quan va tenir al lleó d’esquena li va clavar una cosa al clatell. El lleó tornava a estar vençut, però ara tots els habitants de la sabana sabien com n’eren de traïdors i dolents els tres amics, i sabien que no ho farien ni la meitat de bé que el lleó, i els hi van dir, però a ells els hi era igual, perquè podien tornar a menjar-se la part del lleó, i així fer-se més grossos i esperar que el lleó és fes més petit. Però ara ja havien après la lliçó, i van decidir que quan no es portessin bé entre ells, farien el que l’estruç feia sempre, amagar el cap en un forat i esperar que tot es tranquil·litzés. Però una nit, mentre dormien amb el cap dins un forat, lloc on el tenien tot sovint, van tornar a sentir el rugit del lleó. I van tremolar tots tres juntets. I d’això que en podem esbrinar?. Que la hiena és molt astuta, i s’ajunta amb la cabra i l’estruç per si mai s’acaba la part del lleó que no li falti menjar. Que les cabres mengen de tot quan les hi convé, que ni les plomes de l’estruç poden amagar tota la porqueria que duu a sobre i mantenir-li les potes netes i que el lleó, encara que estigui cansat i sembli esgotat, sempre serà el lleó.

EL NACIONALISME DE CIU

El nacionalisme de CIU, és el nacionalisme que va refer Catalunya desprès de Franco. És el nacionalisme que ha recuperat la llengua Catalana. És el nacionalisme que ha permès a molt immigrants espanyols sentir-se còmodes a casa nostra i ara es senten catalans, alguns d’ells voten ERC i tot. El nacionalisme de CIU és el que va parar els peus a Aznar quan tenia majoria absoluta. El que ha estat escopit des de tota Espanya quan ERC encara no aixecava cap. És el nacionalisme que ha dut a terme polítiques purament catalanes des de Catalunya. El nacionalisme que ha creat un estat fort i que ha aconseguit innumerables fites en 23 anys. 23 anys que no van ser fàcils, perquè bona part d’ells van transcórrer sota l’ombra de l’amenaça dels franquistes. És un nacionalisme que s’ha equivocat alguns cops, però moltíssim d’altres l’ha encertada de ple. Un nacionalisme que sempre s’ha hagut d’estar justificant davant de suposats independentistes d’Esquerra. Un nacionalisme que va projectar Catalunya per tot el mon i va deixar una imatge excepcional. Aquest és el nacionalisme de CIU. Una federació nacionalista plena d’independentistes, que son les dues coses i no se n’avergonyeixen. Una federació que va intentar pactar amb PSC perquè ja sabia el que li dirien els d’ERC. Que va anar a buscar al PSC però que no li volia donar ni la presidència ni la meitat del poder que te ara. Aquest és el nacionalisme de CIU. Un nacionalisme que fa una Catalunya forta plena de Catalans orgullosos, no un “independentisme” de fireta que es deixa violar l’annus per fotre a l’altre partit amb qui comparteix votants. CIU mai ha sembrat l’odi contra ERC. Ha estat ERC qui ha adoptat l’estratègia de sembrar l’odi i desacreditar per mirar de robar votants a l’únic partit al qui els hi pot robar. Aquest és el nacionalisme que busco, el que m’agrada i al qui dono suport. Vosaltres ERCs parleu, perquè és l’únic que podeu fer per fer-vos passar l’urticària que us dona saber que teniu el membre dur d’en Montilla ficat al cul.

Murs de Paraules

Les paraules, meravelloses i simples paraules. Tan sovint despreciades per nosaltres i tan poderoses a les oïdes que les volen acollir.
Amb paraules és amb el que la gent transmet idees, es justifica i explica situacions. Amb paraules és amb el que la gent MENTEIX. Com menteix Esquerra Republicana de Catalunya.
Amb paraules estan intentant justificar les seves accions. Accions injustificables, sense sentit, però que convenientment explicades, per paraules, poden calmar l’urticària dels seus electors, portats a l’odi contra CIU amb més paraules, disposats a creure qualsevol argument que els pugui protegir davant les queixes d’aquells que se senten traïts per les seves accions. Paraules trenades, frases complexes plenes de despropòsits, fal·làcies o directament mentides.
És legítim el que Esquerra i els seus socis de govern han fet?. Si. És legal?. Si. És moralment acceptable des del punt de vista democràtic?. No. És moralment acceptable i coherent amb els ideals que defensa Esquerra Republicana de Catalunya?. No. No pots deixar a la oposició al partit que ha guanyat de forma clara i inapel·lable les eleccions, no pots perquè la majoria dels ciutadans volien que governés, no és moralment acceptable que sense previ avís es conjurin la meitat dels partits de la cambra catalana per deixar el guanyador fora. No és moralment acceptable perquè ara hi ha més d’un 30% de catalans que se senten traïts, vexats i creuen que encara que siguin majoria no se’ls escolta. Hi ha més d’un 30% de catalans que han guanyat justament les eleccions ales urnes i veuen com amb pactes antinatura i sense sentit ni crèdit se’ls deixa fora per segon cop. Els venuts d’Esquerra poden posar un mur de mil milions de paraules entre ells i la realitat, si volen, poden inventar arguments absurds, com la diferencia entre nacionalista i independentista, per justificar-se, però tan ells com TOT el mon sap quina és la realitat, i tan sols aquells als qui els hi convé troben refugi i consol en un mur d’absurdes paraules i arguments.
Traïdors d’Esquerra republicana, la identitat es demostra amb actes, no amb paraules, i els vostres actes ens diuen qui sou i com sou. Sou uns mentiders. Sou uns interessats i sobre tot, sou uns traïdors. Deixeu de posar-vos etiquetes d’independentistes, perquè les vostres etiquetes no son més que paraules escrites sobre paper mullat.

ERC aquells venuts que deien ser independentistes

Ahir vaig sentir molta ràbia. No em podia creure el que estava passant. Ho dic de debò. No entenc com hem pogut arribar a aquest punt ni perquè. No entenc com és possible que suposats independentistes posin al poder a un tal José Montilla, un individu que és declara i demostra ser espanyolista i que no ha dubtat en fer tot el que ha pogut per retallar l’estatut que varem aprovar al parlament de Catalunya. Bé si que ho entenc.
Estic convençut que el que li passa a ERC, no és res més que te por de perdre vots davant CIU. Aquests dos partits polítics, han estat intercanviant votants durant molt de temps, però crec que amb avantatge per a CIU, el que prova de fer ERC no és res més que trencar aquest joc de basos comunicants. Estic convençut que la única cosa per la que fan el que fan és per marcar les distancies amb CIU i així conservar els seus votants. Tristes excuses de merda les donades per Carod, el traïdor miserable d’en Carod-Rovira.
Molt bé Carod i companyia, molt però que molt bé, heu aconseguit dividir el que no s’hauria d’haver dividit mai. Heu assolit el vostre miserable objectiu de consolidar els vostres votants inculcant-los-hi l’odi contra CIU, i ara aquest odi es torna recíproc. Quina gran tasca la vostra miserables, traïdors, rancis. I per acabar d’arrodonir la feina em surt el bigotis de morsa dels collons explicant no se quines ruqueries de la política d’esquerres i l’avens en els camps socials...MISERABLE!!!. Espero que els remordiments et persegueixin tota la vida, per què, tu!, i els teus miserables, sou els RESPONSABLES de la divisió de quelcom que no s’havia de dividir. Quina vergonya!. Ja tan sols em falta veure el president de la generalitat parlant en castellà al parlament, cosa que no descarto, ja que l’espanyolista d’en Montilla voldrà mostrar a les espanyes que el seu tripartit és tolerant i obert i respectuós amb totes les enculades que ens regalen els espanyols. Doncs traïdors d’ERC, us desitjo un fracàs sense precedents i una humiliació com la que esteu fent sentir a la majoria del poble català. L’esperança de veure-us enfonsats és la única cosa que em dona quelcom de calor a l’esperit quan em poso a dormir.

Visca Catalunya, a la merda els traïdors d’ERC.