Quan s’amaga el cap en un forat sembla que els problemes desapareixen.
Hi havia una vegada un estruç feliç que vivia on solen viure els estruços feliços. Anava pel mon fent aquells saltirons tan curiosos i movent les ales amb alegria. Un dia, aquest estruç feliç va sortir del mon idíl·lic en que s’havia criat i va entrar a la sabana, un lloc on si no vigiles i no ets prou hàbil, els lleons, se’t cruspeixen de viu en viu. El nostre estruç, acostumat a viure en un mon d’alegria i colors presumia de tenir les potes molt netes, ja que en el seu mon mai no se les havia d’haver embrutat, i pensava que essent tan maco com era, i fent tan goig com feia, no tindria cap problema per fer-se encara més gran, més maco i més fort. Però per a créixer tan, necessitaria molt de menjar. On podria trobar tan menjar com necessitava el nostre pobre estruç?. Com més hi rumiava menys clar ho tenia. Va començar a donar-li voltes a l’assumpte i va pensar que el més gran i fort de tots els animals, bé ho devia ser pel que menjava. I quin era el més gran i fort dels animals?. El lleó. Però a veure qui és suficientment valent com per prendre el menjar a un lleó?. L’estruç no, evidentment. Molt trist i decebut va començar a vagarejar per l’estepa, picotejant d’aquí, picotejant d’allà, ara netejant-se les plomes, ara corrent una mica, perquè de tots és sabut que no hi ha res que li agradi més a l’estruç que córrer per l’estepa i així mostrar a tothom com de maques son les seves plomes. Així doncs, un bon dia, mentre l’estruç contemplava la perfecció de la seva aparença al reflex d’un rierol clar, se li va acostar una cabreta petita petiteta. L’estruç, encuriosit, va preguntar-li que volia?, molt molest perquè l’havien interromput mentre es meravellava de la seva perfecció. La cabreta, petita petiteta, va dir-li a cau d’orella:
-He sentit que vols cruspir-te el menjar del lleó per poder-te fer gran i fort igual que ell.
L’estruç, astorat, va dir-li que si, però que no sabia com fer-ho, que tenia por del lleó i que no gosava ni tan sols apropar-se-li.
-No et preocupis- va dir-li la cabreta petita petiteta- jo tinc un amic que ens ajudarà a cruspir-nos el menjar del lleó.
L’estruç va quedar-se bocabadat davant aquella revelació tan fantàstica que li havia fet la cabreta petita petiteta, i no va dubtar ni un instant a seguir-la.
El camí es va etern per al pobre estruç, que no cabia dins el seu magnífic plomatge dels nervis que sentia, però a la fi la cabreta es va aturar davant un cau fet sota d’un arbre de fresca ombra. L’estruç va mirar el cau no molt tranquil per la ferum que en sortia, i menys tranqui es va quedar quan en va veure eixir una hiena, somrient i pudent.
-hola estruç- va xiuxiuejar la hiena- jo se com aconseguir el menjar del lleó.
-però- va tartamudejar l’estruç- si tu ets una hiena, somrient i pudent, tu el que vols es cruspir-se’m a mi.
-Oh no- va replicar la hiena- mira, veus la cabreta petita petiteta?, no me l’he cruspida pas, jo el que vull és el menjar del lleó, que ara ja esta molt vell i dèbil i no em fa gens de por.
L’estruç va mirar la cabreta, i no va poder més que somriure tan sols d’imaginar-se engolint-se tot el tiberi del lleó.
Durant un dies, els tres nous amics varen planificar l’estratègia a seguir, varen repartir-se el menjar del lleó i tots van quedar molt satisfets del resultat de l’acord.
El pla no era molt difícil, la hiena s’atansaria al lleó i el mataria, ja que estava molt dèbil desprès de tants anys a l’estepa, els altres dos tan sols actuarien si la hiena no podia fer sola la feina. I així ho varen fer.
Una nit de tempesta i pluja forta, la hiena, va atansar-se al cau del lleó, observada pels seus dos aliats. Va arrossegar-se pel terra i va aprofitar totes les ombres fins que va estar al costat del lleó que jeia al terra esbufegant, esgotat desprès d’un altre duríssim dia. La hiena no va dubtar i va saltar al coll del lleó. Però quina va ser la sorpresa de la hiena quan el lleó, d’una revolada li va clavar els queixals al coll al mateix temps que ella els hi clavava al seu. La hiena va començar a demanar ajuda als seus companys, i la cabreta petita petiteta no va dubtar ni un instant en atacar al lleó, i li va clavar el cop més fort que va poder, però pobra cabreta petita petiteta, tan sols va aconseguir sortir disparada. En aquell moment l’estruç sabia que li tocava el seu torn, i mirant el menjar que tenia el lleó per a ell va treure les forces suficients per etzibar-li una forta cosa que el va tombar de costat. Molt cofoia de si mateixa va proclamar la seva victòria als quatre vents, i mentre el lleó es retirava vençut va llançar-se de cap amb els seus dos companys a endrapar tan com podien. Però les coses no van anar com esperaven. Cada dia havien de sortir a caçar, havien de portar el menjar al seu nou cau, i també s’havien d’ocupar d’exèrcits de carronyaires i altres bèsties que no paraven de turmentar-los. I per si no n’hi havia prou, el lleó, que havien donat per mort s’estava recuperant de les seves ferides, i cada cop, en lloc de fer-se més vell i més dèbil era més gran i més fort.
Els tres companys no s’entenien. No es posaven d’acord a l’hora de caçar, ni a la de fer res de res. La hiena i l’estruç, estaven afeblint-se per l’esforç, mentre que la cabreta, amb l’excusa que era petita petiteta, no feia res i cada cop era menys petita, i ja gens petiteta. Les coses van anar molt malament, fins al punt que la hiena, enfadada amb l’estruç el va fer fora del cau comú perquè deia que menjava massa i ho feia tot malament.
L’estruç, ara sol, va passejar per la sabana, i va arribar al rierol d’aigua neta. I s’hi va mirar. Les seves plomes ja no lluïen, les seves potes estaven plenes de fang i brutícia i feia molta pudor. En aquell moment va sentir el rugit del lleó que s’apropava un altre cop, i plena de por va córrer cap a la hiena i la cabra, que ja s’havia fet gran, i els tres es van ajuntar tremolant en un racó, i van tornar a acordar fer front tots tres al lleó. I així va ser com ho varen fer.
La cabra va plantar-se davant del lleó i li va dir que marxés, o els seus amics el farien fora.
-on son els teus amics?-va preguntar el lleó- jo no els veig enlloc.
Per un instant la cabra va patir, pensant que potser l’havien traït i l’havien deixat sola amb el lleó, però no va ser així, per l’esquena del lleó, va sortir la hiena d’un bot i li va clavar queixalada, mentre la cabra l’envestia per davant. El lleó va desfer-se dels dos amics i se’ls hi va encarar, i els tenia a ratlla. Lluitant estaven els tres mentre l’estruç se’ls mirava ben amagat darrera uns matolls. I quan va tenir al lleó d’esquena li va clavar una cosa al clatell. El lleó tornava a estar vençut, però ara tots els habitants de la sabana sabien com n’eren de traïdors i dolents els tres amics, i sabien que no ho farien ni la meitat de bé que el lleó, i els hi van dir, però a ells els hi era igual, perquè podien tornar a menjar-se la part del lleó, i així fer-se més grossos i esperar que el lleó és fes més petit. Però ara ja havien après la lliçó, i van decidir que quan no es portessin bé entre ells, farien el que l’estruç feia sempre, amagar el cap en un forat i esperar que tot es tranquil·litzés. Però una nit, mentre dormien amb el cap dins un forat, lloc on el tenien tot sovint, van tornar a sentir el rugit del lleó. I van tremolar tots tres juntets. I d’això que en podem esbrinar?. Que la hiena és molt astuta, i s’ajunta amb la cabra i l’estruç per si mai s’acaba la part del lleó que no li falti menjar. Que les cabres mengen de tot quan les hi convé, que ni les plomes de l’estruç poden amagar tota la porqueria que duu a sobre i mantenir-li les potes netes i que el lleó, encara que estigui cansat i sembli esgotat, sempre serà el lleó.